Apassionant – Jaume Singla

A

Tenim la sort d’estar vivint un moment institucional apassionant. Els propers cent dies prometen moltes emocions i giragonses electorals.
El procés independentista no el varen començar els partits, sinó que va sorgir del conjunt de ciutadans, tips de veure com l’Estat espanyol ens pren el pèl. El juliol del 2010, amb José Montilla de president, ja vàrem sortir al carrer exigint la independència de Catalunya, conscients que la sentència contra l’Estatut havia liquidat l’autonomia.
Artur Mas va concórrer a les eleccions d’aquell any, tot reclamant un nou pacte fiscal. Pacte del qual en Rajoy no en va voler ni parlar. A les següents eleccions Mas es va comprometre a fer una consulta i la consulta es va fer el 9 de novembre passat -amb més de dos milions tres-cents mil participants- però l’Estat va dir que no tenia cap valor…. i acte seguit presentava demanda per quatre presumptes delictes contra el president i dos consellers. Visca la coherència.
Ara, Artur Mas convocarà eleccions plebiscitàries i demana la participació de l’ANC, Òmnium i AMI en una llista “amb” el President. I ja la tenim armada.
Des dels partits i des de determinats opinadors es diu que les entitats no poden participar en el procés “perquè ens les podem carregar”. Discrepo. Sóc membre de l’ANC i m’hi vaig fer perquè és una eina creada per arribar a la independència. Em sembla fantàstic utilitzar aquesta eina, malgrat el risc que tot usant-la es pugui escrostonar.
Si hi ha llista única, té el meu vot. Si no hi ha llista única, el meu vot anirà per alguna de les tres llistes independentistes que s’albiren, en funció de la credibilitat que em donin els seus components.
Penso que una sola llista obtindria més diputats i tres llistes separades obtindrien més vots però menys diputats en perdre restes. A Barcelona no importa tant la llista única però a Tarragona, Lleida i Girona en atribuir menys escons, és més determinant anar en una o en tres llistes.
Després de veure el maquillatge organitzatiu que ha aplicat Rajoy al seu partit i la posada en escena del candidat del PSOE parlant de federalisme davant d’una omnipresent i excloent bandera espanyola, es confirma l’entotsolament dels partits estatals que no saben -o no volen- donar raons per al manteniment del statu quo territorial.
Hi ha forces d’esquerra que volen posar els drets socials per davant dels drets nacionals, sense veure que sense drets nacionals no podem fer altra cosa que administrar la misèria que ens cedeix l’Estat. Si no podem ni tan sols donar un servei de tren correcte, com volem reduir l’atur, millorar la sanitat, incrementar les pensions o planificar inversions publiques? L’autonomia -a nivell pressupostari- es troba per sota del que teníem el 2004. Encara necessitem més arguments per dir SÍ la independència?
Que es vagin fent les llistes -o la llista- que els electors tenim ganes de votar.
Jaume Singla