Conceptes – Pere Prat
C

17 d'abril de 2015

Europa existeix en la mitologia i en la geografia. Però políticament és un ens eteri. Té un Parlament que i promulga lleis i un govern -pocs saben qui veritablement mana- que genera obligacions i directrius d’obligat compliment. No només emet passaports. Decideix l’economia d’un dels espais amb més potencial del planeta. I quan es parla d’integració territorial no ho fem de l’organització supranacional, sinó dels estats, nacions, àrees regionals, departaments, autonomies, províncies, ajuntaments i de tot l’entramat administratiu, tractats, contractes i obligacions que s’ha bastit per aconseguir la convivència. Però també dels poders i contrapoders que defensen interessos particulars, sovint poc clars. Les seves normes s’han acceptat amb il·lusió, pels grans conceptes dels que parlen, però que en aplicar-se nacionalment, han comportat interpretacions, deures i obligacions que no sempre s’han volgut o pogut assumir. I els llenguatges de cada nivell han justificat el que ha convingut. Malgrat les moltes traduccions, les paraules no són transparents i expressió del pensament, sinó, sovint, eina d’engany i manipulació. Fins ara sols predicaven austeritat, condicionades per una tecnocràcia que voldria quadrar uns comptes esbotzats pels polítics, pel lladronici i la corrupció. I ara s’han tornat gemecs. No s’ha sortit encara del pou. Seguim enfangats, malgrat la propaganda que parla d’èxits espectaculars. Tornen a ser política i s’allunyen de la realitat dels fets.
Ara el BCE ha llençat un avís sobre els comptes espanyols, malgrat ací sols ens expliquen meravelles i l’exemple que som per la resta dels europeus. Els tècnics de Frankfurt diuen que les reformes han estat insuficients i esbiaixades. Que han afavorit uns pocs, perjudicant a molts. Diuen que no s’han resolt els problemes més punyents, com l’atur, el dèficit i l’excés de deute. Que tampoc els balanços dels bancs són per fer volar les campanes. Un diagnòstic que està lluny de mostrar l’optimisme del què fa gala el Govern. Asseguren que persisteixen encara els desequilibris significatius que ens van portar al pou. Aquests experts expliquen també que Espanya s’està beneficiant de les reformes estructurals posades en marxa en els últims tres anys. De la consolidació fiscal i la recapitalització bancària que s’ha traduït en un sector més estable, en una recuperació econòmica i en una baixada de la prima de risc. Però les recomanacions no han canviat. Segueixen sent les mateixes. Comissió i Banc Central Europeu insisteixen que Espanya ha de completar les reformes pendents i adverteixen d’endarreriments i riscos derivats de la necessitat d’aconseguir actuacions conjuntes entre l’Estat i les Autonomies.
Els signes encoratjadors que estem veient són molt benvinguts, però és essencial reforçar els fonaments que garanteixin un futur millor. I no sembla que anem per aquest camí. A Andalusia hi ha hagut unes eleccions que no porten altra cosa que a la redistribució del càstig i el manteniment de la desil·lusió. Poques esperances de regeneració política i de correcció dels desequilibris atàvics d’una regió encadenada al caciquisme i clientelisme. Potser s’han canviat el nom d’alguns partits, però segueixen actuant amb els paràmetres de la vella política. Aquella en què la corrupció no resta vots i les virtuts de la transparència, l’eficiència i el bé comú, ni suma, ni té representants clars. Encara està per arribar la nova política. Ni està, ni se l’espera, aquella que proposa, arrisca, suma i aposta per l’interès general. No canviar aquests paradigmes i conceptes és un mal símptoma.
Com ho és també haver deixat marcir aquella idea brillant d‘una Europa cohesionadora de pobles. Aquell projecte comú està sent malmès pels seus associats – els estats nació – que enfosqueixen el concepte i mantenen els privilegis d’aquells que els controlen. L’euro sols ha servit per construir un mercat, però no s’ha convertit en l’eina d’una gran nació comuna. Seguim sense saber el model, on anem i quins són els que ens acompanyen. Tampoc els ingressos reals i les despeses assumibles. El populisme, els radicalismes i els oportunistes electorals i financers, segueixen manant el curt termini instal·lats en el poder. I als ciutadans els segueixen fent poesia per amagar el desastre d’una desintegració que s’acosta. I Grècia en pot ser el primer malló que es trenca. Segurament ens diran que no és important. Un altre concepte sorprenent.
Pere Prat

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta