L’any de la independència – Josep M. Carreras
L

27 de març de 2015

Tot fent endreça, m’ha arribat a les mans un llibre (recull d’articles) que porta per títol: “Serà el 1992 l’any de la independència de Catalunya?”. Va ser publicat el 1989 en vistes als Jocs Olímpics de Barcelona i amb l’intent d’aprofitar aquesta avinentesa per donar a conèixer al món el “cas català”. La seva relectura “en diagonal” m’ha servit per fer un cop d’ull al camí recorregut des d’aleshores. Va bé de tant en tant fer una mirada enrere per adonar-nos d’on som realment i injectar una mica d’optimisme si es veu que l’objectiu és més aprop.
Alguns dels articles m’han cridat l’atenció per la seva actualitat. Per exemple, la facilitat amb què els grups i partits espanyolistes –majoritàriament de dretes- es posen d’acord per evitar qualsevol acció que pugui representar un pas endavant de l’independentisme. Amb la mateixa facilitat, els grups independentistes –majoritàriament d’esquerres- s’han barallat sempre i han portat al fracàs alguns objectius ja assolits.
I és que, per unes circumstàncies que no sabria explicar, la idea d’Espanya ha estat sempre assumida com una unitat intocable per part de les diverses formacions polítiques dels nostres veïns. En canvi, a Catalunya, massa vegades hem donat la impressió de “tants caps, tants barrets”. Uns la volen federal, els altres confederal, uns volen un estat propi, els altres no volen ni sentir-ne a parlar. No és estrany, doncs, que a Madrid s’ho prenguessin amb certa calma. Es parlava més aviat de “soufflé” o que “es desfaria com un bolado”. Per això, la seva tàctica va ser no fer-ne cas o apretar encara més els cargols per doblegar-nos.
Aquesta actitud podia tenir una certa explicació mentre l’independentisme va ser un fet residual en el camp polític i sovint associat –amb raó o sense- a la pràctica d’accions violentes. En aquell 1992 olímpic, per als detractors l’exhibició pública d’una estelada era ja motiu de crítica i de sospita d’actes violents. En canvi, els motius en què es basaven els partidaris de la independència eren, d’una banda, de caire històric (una minoria “intel·lectual”) o de caire social amb trets reivindicatius i a vegades antisistema. La classe treballadora no participava ni dels uns ni dels altres i les classes mitjanes eren més aviat partidàries d’una entesa que comportés el reconeixement de la identitat catalana, que no contemplava la separació de l’estat.
Avui les coses han canviat i de quina manera. El moviment independentista s’ha fet transversal ideològicament i socialment, fins i tot en alguns sectors de la immigració. Hi ha molta gent que s’ha fet independentista quan s’ha adonat que el tracte que Catalunya rep de l’estat porta a un emprobriment en tots els àmbits i, per altra banda, veuen que amb un estat propi podrien viure molt millor.
No sé si el 2015 serà l’any de la independència de Catalunya. Hi ha molta feina feta i molta encara per fer. Si hem esperat tres segles, podem esperar un mesos, però que això no suposi aigualir el resultat de tants esforços. Els nostres representants al Parlament han de tenir en compte que no podem fer ni un pas enrere. Com deia Heribert Barrera: “Tenim pressa, molta pressa!”.
Josep M. Carreras

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta