Un any sense en Santi – Jaume Singla

U

Quan patim una pèrdua, hi ha gent que ens diu: “la vida segueix” “ningú no és insubstituïble” “el trobarem a faltar”… i altres frases fetes. El dolor i l’estupor inicials donen pas a un dolor més somort i, en la majoria de casos, amb el pas del temps, anem superant la situació. Sempre depèn del nivell de relació que haguem tingut amb la persona que ha mort.
Aquesta setmana passada s’ha complert un any de la mort d’en Santi Carbonell. El trobo a faltar, tant o més que abans. En Santi es feia estimar, fins i tot quan aconseguia irritar-te. Cal reconèixer que tenia la mà trencada en fer-te emprenyar en qualsevol moment. Tot just t’havia deixat anar un “pebrot”, et mirava amb el seu somriure sorneguer i se’t passava el cabreig.
Fa dotze mesos, referint-me a en Santi, jo mateix escrivia: “En Santi Carbonell era un home previsiblement imprevisible. Tenia sempre un punt de vista diferent, i te’l deia amb tota naturalitat encara que no t’agradés. Diuen que ningú no és profeta a la seva terra i en Santi ho va patir… sense immutar-se. Al contrari, va fer sempre el que li venia de gust, sense esperar cap reconeixement. Li agradava manifestar, provocativament, la seva llibertat. Encara el veig assegut en una taula del Klein -el seu despatx el cap de setmana- amb tots els diaris i el seu “carajillu” de conyac damunt la taula. M’agradava passar-hi una estona de bona conversa, salpebrada d’idees, projectes i desenganys. Les darreres converses amb en Santi les vàrem compartir amb un altre professional de la fotografia també recentment desaparegut, en Lluís Bosch, propietari de l’altre despatx d’en Santi, l’Art de la Llum. Si no hagués conegut la generositat de tots dos -en Santi i en Lluís- mai hauria comprès com es podien entendre tan bé dues persones de caràcter tan diferent. Em va regalar la seva darrera entrevista on parlava, amb esfereïdora naturalitat, del càncer que patia.
Confesso que l’enyoro. Aquesta mateixa setmana, a la festa del Cargol de Barcelona, en parlàvem amb Josep Mussons i la Lloll: en Santi és irrepetible. Ens ha deixat un forat impossible d’omplir.
Tant se val si som alcaldes, diputats, presidents o caps de colla, mai ningú ens sabrà dir -com feia en Santi- que no som tan importants com ens creiem. De fet hi tenia pràctica, el punyetero; això mateix li havia dit al president Pujol, a alguns consellers, a l’alcalde d’Igualada o a qui li va semblar oportú. Potser per això n’hi ha que, hores d’ara, no li han pagat les fotografies que li van encarregar.
Jaume Singla